Dissabte vaig cantar l’amor a l’amor davant de família i persones estimades. Volia, des del cor, portar cap a fora quelcom que em bullia dins i ho volia fer a través d’unes paraules i una melodia, una cançó, vaja. Conscient de què no tinc talent pel cant, no estava segura de si fer-ho i en alguns moments internament hi vaig renunciar; resignant-me al “això no és per mi”.
Per no arriscar-nos al judici de “bonic – lleig”, “bo-dolent”, “bé-malament” molts adults hem deixat de cantar, de dibuixar, de ballar o d’escriure perquè no ho fem “bonic/bo/bé”.
Cada tarda a les sessions miro, sento, escolto, .. percebo amb tots els sentits l’expressió dels infants que es despleguen, més o menys lliures, per la sala de psicomotricitat expressant allò intern. I obervo que en la mesura que avança el procés es mouen més lliures, més segurs, amb formes més creatives.
Aquest procés, acompanyat d’una mirada de reconeixement, sense prejudicis ni judicis de “bo-dolent, bé – malament, bonic -lleig”, permet una expressivitat pròpia que els connecta o reconnecta amb la pròpia naturalesa i el deplegament d’aquesta porta inherent l’alegria i el plaer, el gaudir del fer. I això té una repercussió direta en la seguretat en si mateixos i l’autoestima.
Cada tarda al final de cada sessió hi ha un espai creatiu on els demano que dibuixin o construeixin quelcom. Sempre els dic que no cal que sigui bonic ni estigui ben fet. Només cal que facin el què els surti en aquell moment i que gaudeixin fent-ho.
Doncs dissabte vaig experimentar aquesta sensació de permetre’m fer quelcom des del cor, expressant l’emoció, pel plaer de fer-ho, per la voluntat de transmetre-ho. I va ser difícil i absolutament alliberador a la vegada.
I des d’aquell moment que dono voltes al tema i em vénen al cap els concursos que vindran ara per Sant Jordi, on gauanyaran els dibuixos “bonics” i els textos “bons”. I m’entristeix tota l’expressió creativa que quedarà sense premi i tot el què generarà en aquells que mai guanyin uns jocs florals ni un concurs de dibuix.
Em repto i ens repto, a mares i pares i referents educatius de tota mena, a alliberar-nos primer a nosaltres mateixos dels “no sé cantar” / “no dibuixo bé” / “no ballo bonic”, etc i a emergir com a referents, a través de la nostra pràctica quotidiana, de l’expressió del què sentim internament. A expressar-ho de forma creativa, amb mil formes, de mil maneres, ben pròpies.
El vespre abans de cantar davant del “públic”, quan pensava i repensava si ho faria o no ho faria, m’estava prenent un tè i l’etiqueta del tè em va donar una pista, un regal en forma de missatge escrit, que deia: Speak the truth.
Speak the truth…
Transmetem la veritat d’allò que som i sentim. Expressem la naturalesa que som. I així, naturalment, donarem permís i podrem obrir camins que permetin als infants expressar la seva naturalesa. PERQUÈ LA NOSTRA TASCA PRINCIPAL ÉS ACOMPANYAR-LOS (/NOS) A SER QUI JA SÓN (/SOM).
