La psicomotricitat és una tècnica que apareix com a tal el s.XX i que, per tant, té un recorregut i història curtes. Arriba a Espanya als anys 70 i té acollida per part dels professionals de l’educació i no tant pels sanitaris. Els principals autors de la psicomotricitat relacional i vivenciada que practiquem són els francesos Bernard Aucoturier i Jean Lapierre.

La psicomotricitat és un marc teòric i metodològic, una manera d’entendre, de fer i de ser amb els infants, una proposta que pretén oferir un espai on es poden expressar amb el llenguatge que els és propi: el joc i el moviment.

Aquest marc ofereix una mirada holística de la persona, entenent que el físic, l’emocional, el psíquic o cognitiu i l’espiritual formen part d’un tot i s’influeixen uns als altres. Des d’aquesta mirada s’entén que un desenvolupament harmònic passa per un equilibri entre els diferents aspectes de la persona i que una alteració en un d’ells condiciona la resta.

Les sessions de psicomotricitat duren 50 minuts i a nivell temporal les estrcutrem en cinc moments diferents que faciliten i estimulen l’ evolució passant d’una experiència corporal cap a la simbolització i descentració cognitiva, poder representar allò viscut, simbolitzar, pensar.

Pel què fa l’organització espacial a la sala es diferencien tres llocs que solen estar predefinits i són gairebé iguals a cada sessió perquè així proporcionen seguretat, faciliten l’anticipació imaginària i el plaer (Aucouturier, 2004).

Aquest  dispositiu espai – temporal (Rota, 2015) facilita, a través de la progressió dins de cada sessió i al llarg de les sessions, l’evolució i maduració de l’infant.

Recomanem el treball de psicomotricitat a bebès que presenten cert retard en el desenvolupament, sigui del tipus que sigui, i a infants a partir de l’any i fins els 9/10 anys.

Des d’aquest paradigma podem ajudar a infants:

  • Infants amb retard en el desenvolupament (generalitzat o bé de la parla o del desenvolupament motriu)
  • Amb manca d’autoregulació del moviment i la conducta; trets de TDA i/o TDAH.
  • Amb trets o diagnòstic TEA i asperger
  • Dificultats d’aprenentatge que tenen a veure amb desordres en la integració sensorial i/o corporal
  • Que es mostren agressius
  • Que es mostren molt passius
  • Que no saben jugar sols i/o presenten dependència de l’adult.
  • Que els costa mantenir atenció plena i sostinguda amb les coses.
  • Infants que presenten conflictes en les relacions i dinàmiques familiars, com poden ser els gelos.
  • Que tenen dificultats per a relacionar-se amb els iguals.
  • Que han viscut un canvi important a la seva vida i que no el saben gestionar o bé que es troben en un període de dol.

En alguns casos també utilitzem la sala de psicomotricitat amb nens i nenes més grans de 10 anys i adaptem una mica la metodologia a les necessitats pròpies d’edats més avançades però mantenim la filosofia: el noi/la noia atès és el centre d’atenció i mirada i a partir de la necessitat que observem i del què porta a la sessió treballem.

Sovint des de la psicomotricitat la proposta de treball la fem en grup perquè pretenem oferir espais que siguin reals i la realitat és que els nens i nenes i joves viuen en societat i el repte diari està en la gestió de les emocions i les relacions a l’escola, al pati, a casa, al carrer, etc. El grup ofereix un espai vivencial on poder practicar i entrenar habilitats que després les podran extrapolar en contextos més grans o menys cuidats, fora de la sala.