Avui jo era allà asseguda sobre la catifa on sempre proposo l’espai i el moment del ritual d’entrada de la sessió de psicomotricitat, i de cop ha passat. Després de treure’s les sabates s’ha assegut allà i ha acceptat la proposta d’explicar-li un conte i assegut a la meva falda l’ha escoltat atentament i m’ha demanat que el repetís tres vegades.
Des del mes de juny preparava l’espai del ritual d’entrada cada setmana, a casa sessió, esperant poder-lo dur a terme, proposant-li: “et treus les sabates i seiem aquí sobre de la catifa, que parlarem una mica, si vols et puc explicar un conte , i després anirem a jugar”. Ell, com si no em sentís, es treia les sabates i ja era dins el joc.
Jo dubtava de si insistir i posar el límit (és a dir, no deixar-lo passar cap a l’espai i retenir-lo a l’inici d’aquest) però vaig decidir observar el seu procés i estar atenta al moment que estigués preparat per a tolerar el ritual d’entrada: un trànsit, un moment, un espai entre el FORA i el DINS (fora de la sala – el carrer, l’escola, la família, fora de mi, després de la meva pell -; dins de la sala – la sala i els seus objectes i propostes, el procés terapèutic, l’Alba, el dins de mi, de la meva pell cap endins – ).
El moment no arribava i el procés s’anava donant: més comunicació, diàleg, més confiança, interacció, més joc, … Però l’entrada era sempre la mateixa: arribar, treure’s les sabates i directe cap dins.
Però avui jo era allà asseguda a sobre la catifa i ha passat.
Avui el procés ha assolit una fita més.
Avui ja tolera la transició.
Avui ja pot estar en espais intermedis sense ansietat.
Podríem entre tots repensar la idea de què estimular el desenvolupament dels infants és fer propostes, ensenyar-los, mostrar-los un model i que n’aprenguin, fer que facin, … I encabir-hi la idea de què afavorir el desenvolupament dels infants pot ser que passi per observar el procés, conèixer-lo i entendre’l, donar (-los/-nos) permís per anar endarrere i completar allò que faltava i donar temps, sí, segurament el més revolucionari seria DONAR (-LOS/-NOS) TEMPS perquè el procés maduri per ell mateix, en unes condicions que l’afavoreixin.
També seria revolucionari que l’acompanyament en les dificultats i les encallades fos des de la confiança que, traduïda i acompanyada d’una forma d’ESTAR PRESENT, expressa: SERÉ AQUÍ TOTA L’ESTONA. I QUAN ESTIGUIS A PUNT FAREM EL PAS.
Molta vida per aquest projecte tant bonic. Gràcies per ser-hi. Una dolça abraçada Marta, amb ganes de retrobar-te…